Aquell matí em vaig llevar,
No recordo on ni tan sols
El temps que fa,
I tot havia canviat.
Pero jo no ho sabia, encara,
I més m'hagués valgut
No saber-ho mai.
El meu món era petit,
Pero suficient, abans.
Deixa de ser-ho.
La meva vida, un cel particular,
nul.la incertesa, dolça soledat;
Més tard, cau soterrat,
Previsibilitat maleida,
Asfixiant aillament.
Mai res no m'havia
Fet tanta falta.
Ni la sang que per
Les venes em corre
No necessitava amb la mateixa urgencia.
Mentre el dolor creixia, de sobte,
Aquell soroll estrepitós,
Insuportable.
Cridant, plorant, vaig córrer.
Era incapaç de sentir els meus crits,
De segur esgarrifosos.
De sobte, l'abisme s'obrí
Sota els meus peus.
Morir, volia.
Recuperar el meu cau,
La meva estimada soledat,
Els meus llimbs,
La meva preuada illa.
I vaig caure.
Queia, sentint-me cada vegada
Més prop d'aquell horror,
Del meu propi dolor,
Del més terrorífic despertar
Dels meus sentits,
Tot just acabat de descobrir.
Ja no recordo
Quan va ser que vaig despertar
Aquell fatídic matí, aleshores salvador.
No recordo
Quan fa que estic caient,
Que caic,
Veient la fi més propera
Cada vegada pero
Amb la incertesa
De si mai arribara.
Ara el dolor sembla no tenir límits.
El dolor i la por són tot el que sento.
Tinc por de caure per sempre.